Deixant anar

Recordo, amb absoluta claredat, el moment en què es va col·locar el meu primer bebè als meus braços. Estava estirat a la taula de quiròfans, amb una cesària, preguntant plorosa si tots els dits i els dits dels peus eren presents i s’explicaven. Després es va tallar el cordó, es va avaluar i es va embolicar i es va col·locar en els meus braços perquè el meu marit i jo adoréssim mentre els cirurgians feien el que havien de fer.

Vam plorar amb amor, ens vam besar i vam embolicar el nostre preciós noi amb petons suaus mentre inhalàvem l’extraordinari aroma del nadó acabat de néixer. I ens vam enamorar profundament, allà mateix, d’aquesta nova persona miraculosa. Fins que no el vaig agafar en braços, no sabia que hi havia una altra manera d’estimar. No l’amor apassionat i luxuriós del nou romanç. O l’amor etern i fràgil de la família. I no l’amor suau, familiar i còmode dels bons amics. Tenir el meu propi bebè als meus braços per primera vegada va cremar un amor etern i irrompible al meu cor i ànima.